2001: UNA ODISEA DEL ESPACIO
“2001: una odisea del espacio” apareix al 1968 de la mà de Stanley Kubrick en un intent arriscat per dignificar un gènere decaigut com el de la ciència ficció, que fins ara es basava en monstres de l’espai i mutants radioactius. Amb uns efectes especials sense precedents, i una confiança enorme en si mateix, realitzà una de les pel·lícules més modernes i atrevides de la història del cinema. Un guió co-escrit amb Arthur C. Clarke, un dels mestres de la ciència ficció literària, resta ple d’utopia, humanisme i d’un optimisme pels beneficis dels progrés científic.
“2001: una odisea del espacio” es presenta com una pel·lícula que tracta un dels temes que més han preocupat l’home al llarg del temps: l’evolució de l’ésser humà. Així, Kubrick ens mostra una metamorfosi de l’home des de la seva existència animal en el planeta fins a l’última transformació de vida simbolitzada en forma de fetus. Per tant, tota la pel·lícula permet viatjar tot descobrint el món exterior i, al seu torn, que l’home es descobreixi a si mateix. Tanmateix, l’amplitud dels temes que planteja fa que no envelleixi: la solitud, la mort, l’evolució, la immortalitat, la intel·ligència artificial...
D’entrada, la pel·lícula comença amb una pantalla negra que acompanyada de la música fa que ens sorprengui el món prehistòric que apareix a continuació. Tot un conjunt de color, ambient rocós i amb uns personatges que són simis se’ns presenta un univers caracteritzat per la por, l’instint de supervivència, etc. Malgrat tot, de sobte apareix un monòlit que és el desencadenant d’aquest viatge cap a una era diferent. Un monòlit que ben bé podríem dir que és una mena de força superior que, d’una banda, disposa a tots els simis al voltant d’ell com un element suprem; i de l’altra, serveix per a transportar-nos a aquesta evolució de l’home. Paral·lelament, el monòlit forma una analogia amb l’os, ja que aquest últim es pot concebre, a més de com a un objecte de superioritat i poder davant dels simis que no en tenen, com a principi intel·ligent, atès que s’adona que serveix com a estri de lluita i obtenció d’aliment.
A continuació es produeix el llançament de l’os, que en la seva transformació en una nau posa de manifest la gran evolució i sofisticació de la vida de l’ésser humà. A poc a poc, Kubrick presenta els diversos personatges, fins que arriba a un dels més importants: el Hal 9000. Mitjançant la seva veu, suggereix que ell existeix per a servir; però la veracitat de les seves respostes fa que sospitem que el que desitja és dominar. A més, l’ordinador pren les seves pròpies decisions i posseeix una intel·ligència extraordinària, encara que es convertirà en el pitjor enemic durant la missió.
Els homes acostumen a mostrar-se molt freds; parlen però mantenen converses sense cap mena de sentiment i emoció, és a dir, no hi ha cap relació afectuosa a la pel·lícula. Hi ha una comunicació molt limitada i fins i tot artificial, amb les converses amb la computadora. Unes escenes que es poden considerar força importants són aquelles en què Bowman i Poole estan parlant del comportament de Hal dins d’una càpsula. Aleshores, Kubrick fa que es produeixi un punt de vista subjectiu per part de l’ull de la computadora, on durant unes preses dels llavis dels dos astronautes juntament amb l’ull de Hal, es capta l’atenció de l’espectador. A més, el silenci creat afegeix un ambient molt més sinistre, puix que el que està fent Hal és llegir els llavis d’ambdós per a saber que faran amb ell. I he dit que el considero important perquè s’està reflectint el problema o perill que pot tenir l’home quan és totalment dependent d’una màquina. Kubrick vol deixar palès que l’home evolucionà gràcies a la tecnologia, és a dir, va deixar enrere la seva condició animal, tot i que ara també s’ha de desfer d’aquesta mateixa tecnologia per poder continuar evolucionant.
Si continuem, Poole intenta desconnectar Hal, i un fet que es remarca molt és la respiració. És una manera de recordar l’espectador que Poole és humà i necessita respirar, mentre que Hal tan sols és una màquina. Per tant, l’home a l’espai ha d’aprendre a caminar, a anar al bany; ha d’adaptar-se a un medi nou diferent del seu hàbitat natural: l’espai. Les màquines per contra han estat creades amb aquestes finalitats, han estat dissenyades per a poder manipular tot el que les envolta, i doncs, posseeixen una condició superior a l’ésser humà a l’espai. Té el poder de processar tanta informació com li donin, i això està resultant ser un problema greu. No obstant, no s’espera que amb un estri senzill s’aconsegueixi matar Hal, fins al punt de fer-li cantar en un estat total d’infantesa. I d’aquesta manera s’assoleix la mort de la mateixa tecnologia creada per l’home.
Pel que fa a l’última part, Kubrick ens submergeix en una fantasia de llum i
color en què Bowman es dirigeix cap a un món desconegut. Apareix en una cambra concebuda com una altra dimensió, encara que no té pas un aire modern, sinó més clàssic. Aleshores, és en aquesta habitació on l’home torna a evolucionar, en comptes de morir, d’aquesta manera observem el canvi que dóna convertint-se en fetus, com a símbol d’una nova vida.
“2001: una odisea del espacio” és una pel·lícula que crida l’atenció de l’espectador per diversos elements. D’una banda, destaquem la manca de diàleg ja que de les dues hores i vint que dura el film, només hi ha uns quaranta minuts de parla. Com a conseqüència, es presenta un ritme molt lent, acompanyat d’una banda sonora com és el Danubi Blau de Strauss, un vals típic de palau. La música clàssica li permetia intensificar l’emoció de les imatges. A més, és molt important per a mantenir el ritme. Fins i tot, m’arriscaria a dir que la música pot arribar a ser més important que la paraula en nombrosos moments del film. La seva afició a la música en general, i el jazz en particular, li permeté escollir personalment peces de música per les pel·lícules, com és el cas d’aquesta. Una altra afició de Kubrick era jugar als escacs, i també li fa un homenatge a “2001”.
L’èxit de la pel·lícula pot ser degut als interrogants que planteja sobre temes tan transcendentals per a la humanitat com “qui som i cap a on anem”. I, “2001” aconsegueix plasmar d’una manera extraordinària la problemàtica existent avui dia: la lluita de l’home contra les tecnologies creades per ell mateix.
D’entrada, la pel·lícula comença amb una pantalla negra que acompanyada de la música fa que ens sorprengui el món prehistòric que apareix a continuació. Tot un conjunt de color, ambient rocós i amb uns personatges que són simis se’ns presenta un univers caracteritzat per la por, l’instint de supervivència, etc. Malgrat tot, de sobte apareix un monòlit que és el desencadenant d’aquest viatge cap a una era diferent. Un monòlit que ben bé podríem dir que és una mena de força superior que, d’una banda, disposa a tots els simis al voltant d’ell com un element suprem; i de l’altra, serveix per a transportar-nos a aquesta evolució de l’home. Paral·lelament, el monòlit forma una analogia amb l’os, ja que aquest últim es pot concebre, a més de com a un objecte de superioritat i poder davant dels simis que no en tenen, com a principi intel·ligent, atès que s’adona que serveix com a estri de lluita i obtenció d’aliment.
A continuació es produeix el llançament de l’os, que en la seva transformació en una nau posa de manifest la gran evolució i sofisticació de la vida de l’ésser humà. A poc a poc, Kubrick presenta els diversos personatges, fins que arriba a un dels més importants: el Hal 9000. Mitjançant la seva veu, suggereix que ell existeix per a servir; però la veracitat de les seves respostes fa que sospitem que el que desitja és dominar. A més, l’ordinador pren les seves pròpies decisions i posseeix una intel·ligència extraordinària, encara que es convertirà en el pitjor enemic durant la missió.
Els homes acostumen a mostrar-se molt freds; parlen però mantenen converses sense cap mena de sentiment i emoció, és a dir, no hi ha cap relació afectuosa a la pel·lícula. Hi ha una comunicació molt limitada i fins i tot artificial, amb les converses amb la computadora. Unes escenes que es poden considerar força importants són aquelles en què Bowman i Poole estan parlant del comportament de Hal dins d’una càpsula. Aleshores, Kubrick fa que es produeixi un punt de vista subjectiu per part de l’ull de la computadora, on durant unes preses dels llavis dels dos astronautes juntament amb l’ull de Hal, es capta l’atenció de l’espectador. A més, el silenci creat afegeix un ambient molt més sinistre, puix que el que està fent Hal és llegir els llavis d’ambdós per a saber que faran amb ell. I he dit que el considero important perquè s’està reflectint el problema o perill que pot tenir l’home quan és totalment dependent d’una màquina. Kubrick vol deixar palès que l’home evolucionà gràcies a la tecnologia, és a dir, va deixar enrere la seva condició animal, tot i que ara també s’ha de desfer d’aquesta mateixa tecnologia per poder continuar evolucionant.
Si continuem, Poole intenta desconnectar Hal, i un fet que es remarca molt és la respiració. És una manera de recordar l’espectador que Poole és humà i necessita respirar, mentre que Hal tan sols és una màquina. Per tant, l’home a l’espai ha d’aprendre a caminar, a anar al bany; ha d’adaptar-se a un medi nou diferent del seu hàbitat natural: l’espai. Les màquines per contra han estat creades amb aquestes finalitats, han estat dissenyades per a poder manipular tot el que les envolta, i doncs, posseeixen una condició superior a l’ésser humà a l’espai. Té el poder de processar tanta informació com li donin, i això està resultant ser un problema greu. No obstant, no s’espera que amb un estri senzill s’aconsegueixi matar Hal, fins al punt de fer-li cantar en un estat total d’infantesa. I d’aquesta manera s’assoleix la mort de la mateixa tecnologia creada per l’home.
Pel que fa a l’última part, Kubrick ens submergeix en una fantasia de llum i
color en què Bowman es dirigeix cap a un món desconegut. Apareix en una cambra concebuda com una altra dimensió, encara que no té pas un aire modern, sinó més clàssic. Aleshores, és en aquesta habitació on l’home torna a evolucionar, en comptes de morir, d’aquesta manera observem el canvi que dóna convertint-se en fetus, com a símbol d’una nova vida.“2001: una odisea del espacio” és una pel·lícula que crida l’atenció de l’espectador per diversos elements. D’una banda, destaquem la manca de diàleg ja que de les dues hores i vint que dura el film, només hi ha uns quaranta minuts de parla. Com a conseqüència, es presenta un ritme molt lent, acompanyat d’una banda sonora com és el Danubi Blau de Strauss, un vals típic de palau. La música clàssica li permetia intensificar l’emoció de les imatges. A més, és molt important per a mantenir el ritme. Fins i tot, m’arriscaria a dir que la música pot arribar a ser més important que la paraula en nombrosos moments del film. La seva afició a la música en general, i el jazz en particular, li permeté escollir personalment peces de música per les pel·lícules, com és el cas d’aquesta. Una altra afició de Kubrick era jugar als escacs, i també li fa un homenatge a “2001”.
L’èxit de la pel·lícula pot ser degut als interrogants que planteja sobre temes tan transcendentals per a la humanitat com “qui som i cap a on anem”. I, “2001” aconsegueix plasmar d’una manera extraordinària la problemàtica existent avui dia: la lluita de l’home contra les tecnologies creades per ell mateix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario