La Casa Batlló

La Casa Batlló està situada en el número 43 del Passeig de Gràcia de Barcelona, en l'illa de cases que es coneix com la "manzana" de la discòrdia per tenir edificis de diferents estils arquitectònics.

En un principi, el propietari, el senyor Josep Batlló, volia destruir l'edifici per la qual cosa en 1901 va demanar permís a l'Ajuntament de Barcelona. Però pel maig de 1904 va demanar una altra sol·licitud demanant la reforma total de la seva casa. El pis principal havia de ser la vivenda del senyor Batlló i la seva família i, les altres quatre plantes es dividirien en dos pisos cadascuna per a llogar, tal com havia fet Calvet en la seva casa del carrer Caspe. Llavors, els treballs que es realitzaren van ser eixamplar el pati interior de la casa, canviar la façana de la planta baixa i la planta noble, coronar la coberta i redistribuir tots els espais interiors dels habitatges.

Com bé diuen, la Casa Batlló, obra mestra d'Antoni Gaudí convida a conèixer el que ja és, més que un edifici, un mite de l'art. Sota l'excepcional façana modernista, que reflecteix les ones d'un mar encalmat, s'amaga tot un món de sorpreses i refinats detalls arquitectònics. Ara, la Casa Batlló, punt de referència obligat del modernisme, ens proposa viatjar fins al cor de l'edifici, la Planta Noble. Es pot viure tot l'esplendor i tota la creativitat de l'obra de Gaudí des d'una perspectiva nova més, més màgica i captivadora, des de la qual es pot admirar la inusual perfecció formal de la Casa Batlló.

Diuen que la Casa Batlló sedueix els visitants pel seu disseny extrem i el gran repertori de solucions visuals. En aquest espai tots els elements es mouen i es transformen, als nostres ulls, en elements de la naturalesa. A cada petit racó, es pot descobrir alguna cosa sorprenent. Detalls que de ben segur fascinaran tots els qui estimen allò que és fantàstic i ple de vida. Aquesta joia arquitectònica és el reflex perfecte del talent dels arquitectes i dissenyadors que van crear, amb lucidesa i saviesa sorprenents, un dels símbols de la Barcelona modernista. La llibertat i la individualitat que s'hi respiren continuen sent l'essència de l'esperit imaginatiu de la Barcelona d'avui. Per això, ens anirem apropant a la Planta Noble, que fou, al principi de segle XX, la resistència dels Batlló. Situada a la planta principal, amb un accés directe absolutament espectacular, és una de les estances més impressionants de la casa. Els salons principals s'obren a la façana del passeig de Gràcia a través de les inconfusibles vidrieres del carrer més elegant i concorregut de Barcelona. Sens dubte, un espai de bellesa inusual i arquitectura única que apropa a l'univers màgic d'Antoni Gaudí.

No obstant, la visita es pot continuar sens pausa per un espai nou, fins ara, desconegut: les Golfes i les Xemeneies. Aquestes dues zones, considerades les més singulars de l'edifici, obren les portes al públic per primera vegada, amb la intenció d'oferir tota l'esplendor i la plenitud de l'obra de Gaudí. Així, la Casa Batlló obre un nou somni en dos dels espais més extraordinaris de l'edifici. Un recorregut ple de sorpreses, en què els quatre elements de la naturalesa, l'aire, el foc, l'aigua i la terra, es fan presents d'una manera subtil i a la vegada innovadora, gràcies als magnífics espectacles visuals, a la il·luminació d'Ingo Mauer i a diverses instal·lacions que fan viure de més a prop el món de Gaudí. A cada racó es descobreix alguna cosa sorprenent que captiva: el reflex d'un mar encalmat a les parets del pati de llums, les magnífiques voltes, que semblen una gran caixa toràcica, les misterioses xemeneies i la famosa creu tridimensional que corona l'edifici.

El pati interior es va eixamplar i es va revestir amb unes peces de ceràmica dissenyades per Gaudí. A la part alta són de color blau obscur i a mesura que baixen fins a la planta baixa van canviant cap a tonalitats més clares fins a arribar al color blanc. Així aconsegueix una millor distribució de la llum natural. La solució que Gaudí pensà per a la façana mantingué en vigília al constructor José Bayo durant tres nits ja que es va apuntalar totalment fins que es tingueren a punt les noves i fines columnes d'arenisca de Montjuïc, per a substituir el que hi havia originàriament.

Les finestres de la tribuna de la planta noble es van ampliar i el seu nou aspecte va propiciar un nom graciós per a aquesta nova obra de Gaudí: "La Casa dels Badalls". Altres dels noms que rep és el de la "casa dels ossos" per la seva similitud de les fines columnes de la tribuna amb una estructura d'ossos.

Les lloses dels balcons es van canviar per unes de planta curvada i a sobre es col·locaren les famoses baranes que tantes interpretacions han originat. Per últim trobem dos elements que trenquen la simetria de la façana: una terrassa i un torreó. En principi Gaudí volia col·locar la torre en el centre de la part alta de la façana però es va adonar que si la posava allà donaria sobre la façana de la veïna casa Ametller, construïda per Puig i Cadafalch, i li trauria bellesa. Per aquest motiu la va desplaçar i va rebaixar la part esquerra construint una mena de terrassa. La torre està revestida amb trossos de cristall, té escrits els monogrames de Jesús, Maria i Josep i està coronada per una creu de color marfil que fou fabricada a Mallorca. En sortir del forn es va trencar tota però Gaudí va dir que així li agradava més.

Peeping Tom (el fotògraf del pànic)

Peeping Tom, de Michael Powell, apareix l’any 1960, any en què podem considerar que retorna el cinema de terror. Fins ara podíem recordar pel·lícules com El Gabinet del Doctor Caligari i el monstre que hi apareix, Nosferatu o Frankenstein, entre d’altres. Per tant, s’observava que el creixement de la ciència-ficció i les pors de la guerra paraven atenció en nous tipus de monstres, com és el cas d’aliens o mutants i, així, es creaven produccions amb monstres completament irreals i inhumans. Aleshores, al 1960 va arribar l’hora de fer un canvi important per a potenciar el cinema de terror i fer-lo interessant per a l’espectador.

Llavors apareixen dues pel·lícules com Peeping Tom i Psicosi, dos films produïts per directors britànics i totalment diferents al que s’havien fet anteriorment. Fins i tot podem crear uns paral·lelismes entre les dues pel·lícules: els dos protagonistes són homes i les víctimes són dones; a més, en ambdós films, les víctimes són penetrades amb els utensilis dels seus assassins. Malgrat poder fer diverses analogies amb la pel·lícula de Hitchcock, ens dedicarem a tractar el film de Michael Powell.

La història de Peeping Tom segueix els esdeveniments que condueixen a la mort de Lewis, un jove fotògraf. Aquest viu en una pensió que era del seu pare, on té un petit estudi-laboratori en què realitza els seus treballs i veu les pel·lícules que ell mateix produeix. La primera cosa que ens pot advertir del temperament d’aquest personatge és el fet que sempre porta una càmera de fotografiar a sobre, com si formés part d’ell. A més, des del principi del film, podem observar a què es dedica Lewis: mata les dones per després poder veure-les al seu projector.

Arribats en aquest punt, podem parlar d’una de les característiques més importants que ens presenta la pel·lícula: el concepte de voyeurisme. Tot el film és un reflex d’un personatge voyeur que connecta amb l’espectador i el fa partícip de l’acció. De fet, Peeping Tom comença amb un pla d’un ull que s’obre i, immediatament després, una càmera que es posa en funcionament, homologant d’aquesta manera l’ull del protagonista amb la màquina que filma. La càmera és un personatge i l’espectador adopta la visió d’aquesta, que és un protagonista més del relat.
Michael Powell va aconseguir presentar un cinema que permetés projectar els fantasmes, les quimeres de l’espectador i sublimar els desigs. Jo diria que encara va més enllà: connecta l’objecte amb el públic. Els espectadors projectem aquests fantasmes interns, però no sabem com evolucionaran i, precisament això, ens provoca el neguit, la por. El fet de no poder controlar aquests fantasmes origina una resposta: com la persona que actua d’autovoyeur reacciona davant la projecció d’un fantasma intern com la mort, la pròpia mort, en front de la qual és incapaç d’actuar i de dominar.

Tot això que va fent Lewis, el protagonista, és la continuació del treball del seu pare; és el desenvolupament d’una obsessió que li porta a estudiar quelcom tan violent com la reproducció de la por. Fins i tot, podem veure imatges d’allò més sàdiques del seu pare filmant-lo mentre realitzava experiments psicoanalítics: projectava forts llums per a despertar-lo del somni i li llançava llangardaixos sobre el llit.

A continuació, val a dir que se’ns mostra la manera com s’expressen les víctimes davant d’allò que veuen, però no què és el que veu. Per a mi, un dels moments culminants del film és quan Lewis decideix no matar la dona cega perquè de res li serviria gravar-la, doncs no podria reaccionar contra el seu propi rostre mentre mor, al mateix temps que és incapaç de crear aquesta ficció. I, servint-se d’aquest personatge, Michael Powell planteja la reflexió sobre la tossuderia d’enregistrar allò que és impossible.

D’altra banda, cal destacar el caràcter pornogràfic de la pel·lícula. A Peeping Tom, la càmera de Mark ha cobrat una gran importància i protagonisme. La relació tan estreta entre ésser i objecte, fins el punt de concebre’s com a prolongacions del cos, és el millor exemple per a entendre la funció que realment desenvolupa la càmera de Lewis. Consegüentment, en aquest cas no podem parlar d’un record d’un símbol fàl·lic, sinó que clarament actua com el seu membre a l’hora de violar les víctimes.

Sens dubte, aquest film ens pot remetre a la snuff-movie, pel·lícules en què es tortura, es viola i s’assassina amb l’únic objectiu d’enregistrar-ho audiovisualment. No obstant, això podem pensar que la combinació de la sexualitat i violència es materialitza en la pornografia sadomasoquista, de la qual aquesta pel·lícula podria ser un bon exemple. Però jo encara aniria més enllà dient que són el sexe, la mort, l’amor i l’odi els elements que es barregen sanguinàriament en un, i la càmera és l’únic element capaç de captar totes les emocions.

Per a finalitzar, podríem destacar que Lewis gaudeix dels assassinats, però ens força a participar observant-los a través dels seus ulls i la càmera. La pel·lícula es podria veure com una tragèdia, ja que és el conte d’un home que només troba el seu control acabant la seva vida de la mateixa manera que matava les víctimes: penetrant-se.
Així, es pot observar la manera com Powell fa un tractament del tema de la visió força profund. Els motius relacionats amb la vista són diversos: ulls, observats des de dins i des de fora; càmeres de fotografia o de cinema... tot donant una certa desconfiança a l’ull humà com a forma de conèixer la realitat en la seva totalitat. La càmera de cinema per a Powell és el mitjà que li serveix per a captar tot allò que els límits de la visió humana deixen fora.

La musicoterapia

¿Por qué la musicoterapia todavía se sigue considerando una práctica bastante banal?

La musicoterapia consiste en el uso de la música dentro de una estructura organizada de trabajo con un fin terapéutico. Sus objetivos incluyen restaurar, potenciar o mantener el funcionamiento físico, emocional, cognitivo o social de las personas. Es ejercida por un profesional calificado, denominado como musicoterapeuta, que integra áreas tan diversas como música, psicología y pedagogía, en un marco teórico, y por tanto una metodología de trabajo.

Incluida dentro de las Terapias Creativas, se reconoce la existencia de la musicoterapia como profesión en Estados Unidos desde 1950. Actualmente la musicoterapia se estudia en el ámbito universitario en países como Alemania, Reino Unido, Brasil, Argentina, Chile y Estados Unidos, entre otros. En España, el Ministerio de Trabajo no la reconoce aún como profesión.
Puede ser un tipo de terapia en sí misma, aunque su carácter interdisciplinario o de terapia auxiliar favorece su integración con otras modalidades terapéuticas (logopedia, terapia ocupacional, fisioterapia o psicomotricidad). La musicoterapia tiene una concepción de la música muy amplia y no distingue entre buena y mala música. Desde el punto de vista de la musicoterapia cualquier persona puede hacer música, incluso sin tener ningún tipo de educación musical. Los sonidos que haga esa persona con un instrumento o con su voz, son considerados expresión musical y también comunicación emocional que el musicoterapeuta debe comprender y no juzgar como de mayor o menor calidad.
Entre las diversas técnicas usadas se puede distinguir primariamente entre técnicas pasivas y activas según la música sea escuchada o ejecutada respectivamente. En la práctica se suele usar tanto técnicas pasivas como activas.

Para saber más sobre métodos de musicoterapia: http://www.nordoff-robbins.org.uk/

Niños superdotados en la escuela

Se tiene una falsa creencia por algunos educadores de que los niños superdotados son aquellos que sacan buenas calificaciones , son obedientes o tiene el mayor aprovechamiento escolar, la realidad es que comunmente los niños con coeficiente intelecutual alto, suelen pasar desapercibidos y por tanto no reciben el estimulo necesario para el desarrollo de sus capacidades intelectuales. Aún así exiten ciertos comportamientos que un niño superdotado presenta en clases , los cuales pueden ser un marco de referencia para poder indentificarlos, con el fin de brindarles las herramientas necesarias para lograr su óptimo desarrollo.
La detección de un niño superdotado se realiza en primaria, entre los 8-10 años y en muchas ocasiones porque el niño suele ser problemático en su conducta o en el manejo de sus emociones.
Comportamiento del niño superdotado en el salón de clases:

• Son muy inquietos.
• Preguntan constantemente hasta el grado de molestar al maestro.
• No muestra interés por las actividades propuestas, no siguen el ritmo de la clase.
• Estos niños suelen tener problemas de comportamiento porque se aburren y buscan otros entretenimientos.
• Suelen cuestionar a la autoridad, a los valores tradicionales o pueden resistirse a realizar actividades que ellos no consideran importantes ni relevantes.
  

Si se detecta a tiempo que el niño es superdotado y tanto él como sus padres reciben la orientación adecuada por profesionales expertos, y si además se cuenta con el apoyo y la comprensión de los profesores, la escuela puede ser un lugar estupendo para él, donde pueda crecer y disfrutar como cualquier otro niño.

PANDEMONIUM IN PRIMARK

Pandemonium as Primark opens its doors

Shop 'til you drop became an ugly reality in London yesterday when Primark, king of the pile 'em high, sell 'em cheap recipe for retail, opened its flagship store in the West End.

At one point, security guards feared shoppers could be seriously injured in the melee at the Marble Arch end of Oxford Street which followed ill-founded rumours that everything had been priced at £1.
Mounted police, bobbies on the beat and officers from the Safer Neighbourhoods team joined forces with Primark's security force to try and restrain the thousands of bargain hunters, some of whom had been queuing since 2am.
At one point, Primark was forced to stop entry to the store in order to bring the situation under control.
It was an every-woman-for-herself situation as shoppers crawled, scrambled and clambered over one another to be first in when the security shutters opened up at 10am. Some shoppers were knocked to the ground, tears were shed, hairdos wrecked and elbows became weapons of mass destruction as people stormed the racks and rails like sharks in a feeding frenzy.

One shop assistant received minor injuries and a door was reportedly broken in the surge.
I have never seen anything like it. Even the first day of Harrods' sale is a vicarage tea party compared to the Primark pandemonium. By 11.15am, there were still crowds three and four deep winding around the block on both sides and spilling onto the roadway as a mounted policewoman appealed for people to 'please stay on the pavement'. Security guards estimated tens of thousands had arrived by midday.
Mothers with young children and babies in buggies began complaining. "Why aren't they giving out water, like they do at Topshop, when you're waiting in a queue," said Viv Johnson of Crouch End.
"We're managing the situation on all three doors," said Breege O'Donoghue, the marketing director. "As two come out, two can go in, as three leave, three can come in. We thought we'd be busy but nobody ever could have anticipated this. It's just crazy. They can get exactly the same stuff in any of our stores in Kilburn, Wandsworth, Hammersmith, Tooting, Bromley, Croydon or Watford."

Inside the 70,000 sq-ft new flagship, it looked as if a horde of locusts had struck. Empty hangers showed where bargain-mad shoppers had lunged for armloads of high-waist jeans at £12, smock-dresses for a tenner and £4 organic T-shirts. Girls tried things on where they stood, simply chucking on the floor anything that did not fit. Women squatted to sort through their finds, before joining the queues for the tills which were 50-strong and more. Some had been queuing for an hour and had no idea when they would be able to pay.
A group of schoolgirls from Westminster said they were there to shop for cheap clothes to lounge around in. "We wouldn't come here for going-out clothes."
Hayley Ansell, from Chigwell, estimated she had waited 40 minutes to get into the store but said: "It was worth it. I got all my summer stuff. Now I just have to make it to the till and that looks like it could be another 45 minutes at least."
The items that sold out yesterday were Metallic parkas, £15; Cream handbags with flowers, £6; Cashmere sweaters, £22 -£30; Organic T-shirts, £4; Black and white floral smock, £12 and Cotton ra-ra skirts, £3.

Video

http://www.telegraph.co.uk/news/main.jhtml?xml=/news/2007/04/06/nprimark06.xml

La lengua de las mariposas (Resum)

“La Lengua de las Mariposas” és una pel·lícula ambientada a un poble de Galícia principalment. Ens trobem a finals de l’hivern de 1936. El film comença amb un nen petit, Moncho, que podríem dir que és el protagonista juntament amb el professor, Don Gregorio. Moncho té problemes de sociabilitat, es desperta a les nits amb por pel fet d’haver d’anar a l’escola, i a més, pel que sembla, no governava encara gaire bé els seus esfínters.

La pel·lícula planteja, com moltes altres, aquesta especial relació que crea unió entre un adult i un menor. Don Gregorio, mestre ja vell, i el seu alumne, Moncho, el nen que li agrada aprendre i descobrir El mestre, amb les seves bones arts, s’esforça per entrar en un món en què aporta les seves experiències com a mestre i les seves idees com a republicà. El seu treball es veu en la darrera seqüència, en aquella cara de frustració del mestre en veure l’alumne que li llança pedres quan l’han detingut els falangistes.

Als vuit anys d’edat de Moncho comença a anar a l’escola. Patia asma i s’incorporava a l’escola per primera vegada. Està aterrat perquè sempre ha escoltat dir que els mestres peguen i, aleshores, el primer dia de classe, fuig després que els seus companys s’hagin rigut d’ell i l’hagin cridat “gorrión” despectivament. Quan se’n va, passa la nit a la muntanya. Fins i tot cal dir que somniava en anar-se’n a Amèrica per tal d’evitar l’escola.

Molt d’hora s’adona, que el seu mestre, Don Gregorio és un home bo i que no es tan dolent com Moncho s’havia imaginat i que no pega. En lloc de topar-se amb un sinistre i autoritari personatge a la mida dels rumors que al respecte havia sentit, el nen es troba amb un home sensible i entranyable disposat a saltar-se les convencions pedagògiques i inculcar en els seus alumnes l’amor a la naturalesa, a les coses senzilles, a la poesia. Don Gregorio és un professor republicà i liberal que inicia a Moncho a l’aprenentatge de la vida i de la llibertat.

Tal era l’interès de Moncho per les classes i per aprendre que es va convertir en el subministrador d’animalets de Don Gregorio. En arribar la primavera i amb el bon temps les classes es traslladen al camp o es pot observar millor la majestuositat de la naturalesa que tant sorprèn a Moncho. Els dissabtes i festius anaven tots dos junts d’excursió al riu, el bosc… I els dilluns el professor parlava dels petits animals que havien agafat i els explicava com era la llengua de les papallones i les veurien amb un microscopi que l’administració pública els enviaria.

La relació de Don Gregorio i el pare del nen, el sastre del poble que està també a favor de la República, és molt bona. I en general gairebé tot el poble vol al venerable mestre. El pare de Moncho va fer un vestit al professor amb la finalitat d’agrair-li les atencions que té amb el seu fill. Don Gregorio va portar-lo durant un any.

Després d’aquest primer temps sense gaires conflictes on regna la llibertat, l’amor, la felicitat i les bones relacions familiars arriba la part final que es veu marcada per l’inici de la Guerra Civil i amb ella l’arribada del feixisme al petit poble de Moncho.
És llavors quan els fets se succeeixen ràpidament i dramàticament i van a desembocar al tràgic final, on la llibertat es ve acabada pel feixisme i a Don Gregorio, que es manté ferm i republicà per sobre de qualsevol cosa, se’l porten els nacionals en un camió per tal de matar-lo davant la impotència del poble que l’insulta per a no acabar amb ell (la mare i el pare de Moncho entre ells) i la resta de republicans del poble. Moncho entre tanta fressa observa i és incitat a cridar, insultar, però només es capaç d’anar darrera dels camions amb altres nens corrent amb els punys tancats i dient amb ràbia: “¡Sapo!, ¡tilonorrinco!, ¡iris!... Aquesta va ser la situació de molta gent durant el règim franquista.
La Lengua de las Mariposas tracta sobre això, sobre la brutal interrupció de la llibertat que va haver amb la Guerra Civil i les seves conseqüències, sobretot com hem estat i sobre com podríem haver estat. Sobre la impossible fraternitat d’un poble dividit per la incomprensible victòria de l’odi, pel nen que llança pedres a qui estimava, pel pare humiliat i per la mare aterrada. La derrota del que era racional i el triomf d’allò irracional.
Aquesta part seria la base de la pel·lícula, una mica en els fonaments en què es basa, perquè de fet, els personatges que apareixen són diversos, però és clar, no tots tenen la mateixa importància.

Existien dos personatges principals en la pel·lícula, com hem pogut veure un és Don Gregorio, el vell mestre que defensa la llibertat de la República per sobre de tot i, l’altre era el nen Moncho, un nen de vuit anys, gallec i amb moltes ganes d’aprendre d’un mestre a qui admira. Els personatges secundaris són els pares de Moncho, els nens de la classe de Moncho i les tropes militars que apareixen al final de la història juntament amb els habitants del poble.La tensió que regnava en una Espanya a punt d’embarcar-se en una guerra fratricida i sobretot en els sentiments que experimenta el nen a mesura que va aprenent de la vida. Una d’aquestes escenes és aquella en què els republicans del poble estan reunits esmorzant i cantant La Internacional. En aquests moment passen patrullant dos guàrdies civils a cavall i els miren amb despreci. Aquesta seqüència ens mostra l’enorme tensió que havia abans que comencés la guerra. A més a més, hi ha altres escenes en què es pot apreciar l’ambient de l’Espanya que hi havia abans de la guerra. Aquesta escena és en la qual estan a la sortida de la missa del poble. Aquí es poden veure molt bé els vestits de l’època, les expressions, i en definitiva els pensaments de les gents que sense saber-ho s’estaven ficant en la boca del llop, una dictadura que duraria gairebé quaranta anys.

2BCSJO

¿Crees?

Después de ver esta imagen y haber seguido las instrucciones de la ilustración, ten cuidado, ahora puedes comprobar que puede estar en todas partes.

“LA POSEÍDA” DE A. MUÑOZ MOLINA

Marino es un oficinista bastante inseguro que desayuna siempre en el mismo bar con suma puntualidad. La rutina hace que diariamente vea a una jovencita de la que se enamora, pese a su aspecto desaliñado. Esta espera apasionadamente la llegada de un hombre que le entrega paquetes de forma un tanto sospechosa. A lo largo de los primeros desayunos, Marino hace conjeturas sobre la historia de esa jovencita y el señor. Él, que es mayor que ella, intenta pasar desapercibido con su forma de vestir, aunque Marino no puede evitar controlar sus impuntuales llegadas al bar a causa del sentimiento de amor hacia ella.

Pero un día, la rutina se rompe cuando el hombre no entra al bar y la chica se marcha del establecimiento sin pagar. En ese momento, Marino decide abonarle la cuenta y vuelve a su trabajo avergonzado, ya que el camarero se percata, asombrado, de que existe una extraña relación con la chica.

Durante los siguientes tres días, Marino está sin aparecer por el bar porque siente vergüenza de lo ocurrido. Además, teme que el camarero le haya contado algo a la chica y no quiere convertirse en un rival para el otro hombre. Por lo tanto, Marino se pone a buscar otras cafeterías, pero ya no es lo mismo. En ningún otro bar puede sentirse con la misma comodidad y tampoco puede observar a la chica de la que está enamorado.

Por fin un día se dispone a volver al bar con bastante ansiedad y advierte que la joven sigue, aunque aún menos aseada que de costumbre, frecuentándolo a la misma hora y despertando en él esa pasión oculta. Sin embargo, esa misma noche, cuando Marino regresa a casa en autobús, descubre al hombre solo caminando en la oscuridad, pero más tarde ve que la chica, lo sigue con inquietud, y este no se detiene ni para esperarla.

La mañana siguiente, Marino acude al bar como de costumbre y observa que la chica continúa en el rincón de siempre, pero esta vez ofreciendo una apariencia bastante moribunda. De repente se dirige hacia la barra y puede escuchar la voz de la chica cuando, desesperadamente, pide un vaso agua y se dirige al lavabo con urgencia. Él se pone a pensar en lo que le ha sucedido, puesto que el hombre ya no ha aparecido por la cafetería. Cuando Marino repara en el tiempo que lleva encerrada se preocupa, pero también teme, angustiado, llegar tarde a su oficina, lo que supondría un descuento de su humilde sueldo. Tras vacilar un rato, decide entrar ruborizado al lavabo de señoras, donde encuentra a la chica desplomada en el suelo. Esta tiene un pañuelo atado en el brazo y en el suelo se halla una jeringuilla. Después de ver aquello se da cuenta de que la chica ha muerto por culpa de las drogas y que el hombre al que esperaba cada día era el que le suministraba las dosis de forma clandestina. Con su habitual desasosiego, regresa al trabajo rápidamente por miedo a perder su empleo.

La falta de seguridad en uno mismo provoca que se valore excesivamente el peligro de una adversidad y, al tiempo, se infravalora la propia capacidad para afrontar la situación. Esto hace que la forma de actuar en nuestra vida no sea la adecuada y nos topemos con errores que hubiera sido posible salvar si hubiéramos abierto los ojos a tiempo.

2001: UNA ODISEA DEL ESPACIO

“2001: una odisea del espacio” apareix al 1968 de la mà de Stanley Kubrick en un intent arriscat per dignificar un gènere decaigut com el de la ciència ficció, que fins ara es basava en monstres de l’espai i mutants radioactius. Amb uns efectes especials sense precedents, i una confiança enorme en si mateix, realitzà una de les pel·lícules més modernes i atrevides de la història del cinema. Un guió co-escrit amb Arthur C. Clarke, un dels mestres de la ciència ficció literària, resta ple d’utopia, humanisme i d’un optimisme pels beneficis dels progrés científic.

“2001: una odisea del espacio” es presenta com una pel·lícula que tracta un dels temes que més han preocupat l’home al llarg del temps: l’evolució de l’ésser humà. Així, Kubrick ens mostra una metamorfosi de l’home des de la seva existència animal en el planeta fins a l’última transformació de vida simbolitzada en forma de fetus. Per tant, tota la pel·lícula permet viatjar tot descobrint el món exterior i, al seu torn, que l’home es descobreixi a si mateix. Tanmateix, l’amplitud dels temes que planteja fa que no envelleixi: la solitud, la mort, l’evolució, la immortalitat, la intel·ligència artificial...

D’entrada, la pel·lícula comença amb una pantalla negra que acompanyada de la música fa que ens sorprengui el món prehistòric que apareix a continuació. Tot un conjunt de color, ambient rocós i amb uns personatges que són simis se’ns presenta un univers caracteritzat per la por, l’instint de supervivència, etc. Malgrat tot, de sobte apareix un monòlit que és el desencadenant d’aquest viatge cap a una era diferent. Un monòlit que ben bé podríem dir que és una mena de força superior que, d’una banda, disposa a tots els simis al voltant d’ell com un element suprem; i de l’altra, serveix per a transportar-nos a aquesta evolució de l’home. Paral·lelament, el monòlit forma una analogia amb l’os, ja que aquest últim es pot concebre, a més de com a un objecte de superioritat i poder davant dels simis que no en tenen, com a principi intel·ligent, atès que s’adona que serveix com a estri de lluita i obtenció d’aliment.

A continuació es produeix el llançament de l’os, que en la seva transformació en una nau posa de manifest la gran evolució i sofisticació de la vida de l’ésser humà. A poc a poc, Kubrick presenta els diversos personatges, fins que arriba a un dels més importants: el Hal 9000. Mitjançant la seva veu, suggereix que ell existeix per a servir; però la veracitat de les seves respostes fa que sospitem que el que desitja és dominar. A més, l’ordinador pren les seves pròpies decisions i posseeix una intel·ligència extraordinària, encara que es convertirà en el pitjor enemic durant la missió.

Els homes acostumen a mostrar-se molt freds; parlen però mantenen converses sense cap mena de sentiment i emoció, és a dir, no hi ha cap relació afectuosa a la pel·lícula. Hi ha una comunicació molt limitada i fins i tot artificial, amb les converses amb la computadora. Unes escenes que es poden considerar força importants són aquelles en què Bowman i Poole estan parlant del comportament de Hal dins d’una càpsula. Aleshores, Kubrick fa que es produeixi un punt de vista subjectiu per part de l’ull de la computadora, on durant unes preses dels llavis dels dos astronautes juntament amb l’ull de Hal, es capta l’atenció de l’espectador. A més, el silenci creat afegeix un ambient molt més sinistre, puix que el que està fent Hal és llegir els llavis d’ambdós per a saber que faran amb ell. I he dit que el considero important perquè s’està reflectint el problema o perill que pot tenir l’home quan és totalment dependent d’una màquina. Kubrick vol deixar palès que l’home evolucionà gràcies a la tecnologia, és a dir, va deixar enrere la seva condició animal, tot i que ara també s’ha de desfer d’aquesta mateixa tecnologia per poder continuar evolucionant.

Si continuem, Poole intenta desconnectar Hal, i un fet que es remarca molt és la respiració. És una manera de recordar l’espectador que Poole és humà i necessita respirar, mentre que Hal tan sols és una màquina. Per tant, l’home a l’espai ha d’aprendre a caminar, a anar al bany; ha d’adaptar-se a un medi nou diferent del seu hàbitat natural: l’espai. Les màquines per contra han estat creades amb aquestes finalitats, han estat dissenyades per a poder manipular tot el que les envolta, i doncs, posseeixen una condició superior a l’ésser humà a l’espai. Té el poder de processar tanta informació com li donin, i això està resultant ser un problema greu. No obstant, no s’espera que amb un estri senzill s’aconsegueixi matar Hal, fins al punt de fer-li cantar en un estat total d’infantesa. I d’aquesta manera s’assoleix la mort de la mateixa tecnologia creada per l’home.

Pel que fa a l’última part, Kubrick ens submergeix en una fantasia de llum i color en què Bowman es dirigeix cap a un món desconegut. Apareix en una cambra concebuda com una altra dimensió, encara que no té pas un aire modern, sinó més clàssic. Aleshores, és en aquesta habitació on l’home torna a evolucionar, en comptes de morir, d’aquesta manera observem el canvi que dóna convertint-se en fetus, com a símbol d’una nova vida.

“2001: una odisea del espacio” és una pel·lícula que crida l’atenció de l’espectador per diversos elements. D’una banda, destaquem la manca de diàleg ja que de les dues hores i vint que dura el film, només hi ha uns quaranta minuts de parla. Com a conseqüència, es presenta un ritme molt lent, acompanyat d’una banda sonora com és el Danubi Blau de Strauss, un vals típic de palau. La música clàssica li permetia intensificar l’emoció de les imatges. A més, és molt important per a mantenir el ritme. Fins i tot, m’arriscaria a dir que la música pot arribar a ser més important que la paraula en nombrosos moments del film. La seva afició a la música en general, i el jazz en particular, li permeté escollir personalment peces de música per les pel·lícules, com és el cas d’aquesta. Una altra afició de Kubrick era jugar als escacs, i també li fa un homenatge a “2001”.

L’èxit de la pel·lícula pot ser degut als interrogants que planteja sobre temes tan transcendentals per a la humanitat com “qui som i cap a on anem”. I, “2001” aconsegueix plasmar d’una manera extraordinària la problemàtica existent avui dia: la lluita de l’home contra les tecnologies creades per ell mateix.